NÚRIA FARRIOLS

Professora de Blanquerna-URL i psicòloga del CSM del Consorci Sanitari del Maresme.


Just ahir vaig veure a les notícies que una persona havia robat un camió de butà i l’havia conduït contra direcció, i que havia estat detinguda. La meva primera pregunta espontània va ser: ¿deu ser un atemptat terrorista? La segona, com a psicòloga: ¿deu ser una persona amb algun problema de salut mental? No deixen de ser preguntes que s’emmarquen dins de la cultura de la por que sembla que s’està estenent perillosament.

Aquesta interpretació automàtica m’ha fet reflexionar. S’ha relacionat amb freqüència la violència amb la salut mental. Sabem que hi ha una proporció de persones que han pogut ser violentes i que tenen aquesta classe de trastorns, però en la població general, la que anomenem normal, la proporció pot ser similar. De fet, entre les persones condemnades per delictes violents, només el 5% aproximadament presenten una malaltia mental greu.

¿Per què llavors associem un aspecte a l’altre?

Com a professionals de la salut mental, el que podem observar és que hi ha una proporció petita de persones amb aquests trastorns que tenen actituds violentes o molt desorganitzades, la majoria de manera puntual, per descompensacions, per no prendre la medicació adequadament o per tenir situacions emocionals que ho propicien. Però la proporció és petita. El que sí que veiem és que les persones amb alguna mena de trastorn mental molt sovint han sigut, o són, receptores de moltes tipus de violència, no només física, sinó també psicològica. El trastorn, per tant, estaria incrementat i potenciat per aquesta violència. ¿Per què no es relaciona la violència, llavors, amb la salut mental en relació amb el fet de ser receptor i no de ser actor? ¿Per què identificar l’etiqueta del diagnòstic amb l’única realitat i amb la seva identitat? Tinc la sort de conèixer dues persones que amb una malaltia mental greu no s’han rendit mai i segueixen tenint una vida d’allò més normalitzada: uns estimant els fills, d’altres els amics, la parella; estudiant, treballant o amb activitats creatives. Són persones de qui hem d’aprendre molt i que, entre moltes més, formen part d’Obertament, una entitat amb un nom realment encertat.

No oblidem que una de les pors més freqüents de totes les persones és la soledat, quedar-se fora, marginades, no sentir-se part d’una comunitat. Lògicament, passa el mateix amb les persones que tenen un trastorn mental: és responsabilitat de tots tractar-nos de manera amable i amb la tendresa que tots busquem. Tracte que també demanem que es doni en els mitjans de comunicació.

Algunes de les persones més amables, solidàries i amb una elevada capacitat de tolerar la frustració que conec són persones que tenen un trastorn mental greu. Un dels grans aprenentatges de tenir el privilegi de treballar amb ells és que no és el trastorn el que fixa el grau de felicitat o de patiment, sinó l’actitud. I d’això tots en podem aprendre.

beassertive AdministratorKeymaster
Psicologia / Neurociencia

Deja un comentario